Crec que mai t’ho he dit, i no sé perquè ho faré ara, però igualment no crec que ho vegis.
Sincerament, no se com ho fas per aguantar una persona com jo, com m’acaptes a pesar de tot i com aguantes totes las paranoies que trec per la meva boca.
No sé com soc tan egoista de deixar que estiguis a prop meu, perquè lo millor per tu seria odiar-me i estar lo mes lluny possible de mi, i no es que no ho hagi intentat, però no puc.
Cada cop que em sento sola, miro aquella entrada del blog que vas fer amb una foto de las dos, i se , que per mol que digui, et tinc a tu. Perquè amigues que aguantin lo que aguantes tu per mi, estan en extinció.
Si fossis llesta (que per lo vist no ho ets mol) t’allunyaries de mi, però en cara que ho fessis, sempre estaré allà, encara que no em pugis veure.
Gràcies.
